Menu
A finals del segle XIX, les comarques vitivinícoles catalanes van patir una crisi social i econòmica de gran importància a causa de la fil·loxera, un insecte minúscul, però enormement prolífic que pels mateixos anys va arrasar les vinyes de tot Europa. Es creu que l’insecte va arribar a França amb uns ceps procedents de Califòrnia que un viticultor havia adquirit per a experimentar en noves varietats de vinya. Les varietats de ceps existents als Estats Units eren pràcticament immunes a la plaga, però a Europa, l’insecte, que en condicions favorables es reproduïa a velocitats de vertigen, va trobar enormes superfícies de vinya que sucumbien a la seva presència. La fil·loxera s’instal·lava a les arrels dels ceps i s’alimentava de la seva saba fins que, a diferència d’altres malures que només afectaven la collita, provocava la mort del cep, de la vinya, i amb ella, del sistema de subsistència de moltes famílies pageses.
La presència de la fil·loxera va ser detectada per primera vegada a Europa prop de Bordeus, l’any 1863. El 1866 ja havia arribat a la costa atlàntica francesa, amb un ritme de destrucció de 85.000 hectàrees anuals. El 1868 era a Portugal, el 1872 a Àustria, el 1874 a Suïssa i Prússia, el 1875 a Hongria, el 1878 a Màlaga, i finalment el 1879 arribava a Itàlia i a la Catalunya Nord. Malgrat que es va difondre que els Pirineus serien una barrera natural contra el flagell, la fil·loxera va continuar sense contratemps la seva progressió cap al sud. En una trentena d’anys, la plaga es va estendre fins als darrers racons de Catalunya, arribant el 1906 al Montsià. El Penedès, una de les principals àrees vitivinícoles de Catalunya, va ser una de les comarques més afectades i va veure com en pocs anys quedava destruït el seu principal sistema de subsistència.
El primer indici comprovat de vinya fil·loxerada al terme municipal de Sant Sadurní d’Anoia va ser el 15 d’octubre de 1887 en una finca d’Espiells, un dels agregats del municipi. Dies abans, Manuel Raventós ja havia exposat en una carta al seu amic Ignasi Girona, datada el dia 4 d’octubre, que sospitava que una de les seves vinyes estava afectada. Els efectes de la plaga, però, no es farien sentir fins als primers anys de la dècada dels noranta. L’any 1892, el 90% de la superfície de vinya de Sant Sadurní, que ocupava la major part del terme municipal, estava afectada per la plaga. Els següents anys les collites van ser cada vegada més escasses i les possibilitats de guanyar-se la vida més difícil en una població que depenia totalment de la terra. En paraules de Marc Mir, un destacat propietari que a més va ser alcalde de Sant Sadurní en aquests anys, les vinyes del Penedès es van convertir en “olivardes, cànem bord i males herbes”. El retrat que va fer de la comarca l’altre gran personatge local de l’època, Manuel Raventós, no era menys pessimista: “La ruïna de les vinyes, les olivardes cobrint la nuesa de la terra, els secs i foscos troncs dels ceps repartits sobre grans extensions que semblen creus d’un cementiri que diuen: aquí hi ha les restes d’una planta, els camps abandonats dels pagesos, l’emigració dels pobles i el fisc aterrint els pocs que queden amb la seva petició trimestral de la contribució d’unes florides vinyes que van ser, és un quadre aterridor, sens dubte, capaç de fer brollar llàgrimes de l’agricultor més serè”. La conseqüència més evident de l’impacte de la plaga va ser l’emigració no de cop sinó en un llarg i dolorós degoteig de centenars de sadurninencs, gairebé tots pagesos, cap a poblacions fabrils properes a Barcelona i alguns casos de famílies senceres a Amèrica del Sud. Els registres parroquials i censos de la dècada 1890-1900 indiquen una disminució any rere any del nombre de casaments, naixements, i d’habitants en definitiva.
L’octubre del 1893, Marc Mir escrivia a la revista “La Producció Nacional” que “entristeix pensar com passaran l’hivern els que viuen de la viticultura, amb l’escàs producte de la terra i encara venut a preus excessivament irrisoris. I pensar que aquest és l’últim any de veremar per a molts”. I és que la fil·loxera no va venir sola; des del 1889 altres malalties com el míldiu o la cochylis afectaven la vinya, fent tot plegat encara més desesperada la situació. A finals de 1893 es va considerar completament perduda la vinya al Penedès. El mateix Marc Mir explica una anècdota que fa palesa la situació a la vila, quan un dia en què passava per una finca va entrar a demanar un got de vi i la resposta de la masovera, contundent i significativa en una terra envoltada de vinyes, fou: “si fa més de dos anys que ni d’agra en podem veure”.
Després d’anys de penúries i lluites i desestimades les idees de combatre la fil·loxera amb productes químics, inundant les vinyes o creant cordons sanitaris, es va imposar com a solució el que havia de resultar una experiència forçosament traumàtica: tornar a començar, és a dir, arrencar els ceps atacats per la fil·loxera i plantar de nou les vinyes. Això implicava no només un intens treball sobre la vinya per arrencar els ceps malalts o ja morts i plantar els nous ceps, sinó també anys sense collites fins que les noves vinyes donessin fruit. Els nous ceps havien de ser de les varietats procedents d’Amèrica, perquè les seves arrels eren immunes a la plaga, però gràcies a la difusió de la tècnica de l’empelt, es va aconseguir mantenir la producció de varietats de raïm autòctones sobre peus de cep de varietats americanes. L’objectiu era tornar a tirar endavant una comarca sota els mateixos fonaments econòmics, la vinya i el vi. Un dels elements que va contribuir a facilitar les tasques d’arrencada dels ceps morts i replantació va ser el locomòbil, maquinària de vapor fins aleshores pràcticament inèdita al camp català. Els nous ceps van començar a donar fruits a partir del 1900. La nova vinya va desenvolupar diversos canvis: es plantà només en zones adequades, es va generalitzar i intensificar l’ús de l’arada i de la força mecànica, es va augmentar l’ús dels adobs, es seleccionaren les varietats i es van adoptar nous tractaments científics contra les malures. Hi va haver, en general, un retrocés en relació a l’expansió exagerada que havia viscut el sector quan la crisi era a França i el vi tenia una sortida fàcil al mercat.
A més de ser un de tants casos de lluita contra una adversitat, la crisi de la fil·loxera va tenir una gran importància a escala local perquè es va produir en un moment transcendental per a la història de la vila, en una etapa de grans transformacions propiciada pels anys d’expansió que la van precedir. Al Penedès, el període de màxima expansió de la vinya se situa entre els anys 1850 i 1865, a conseqüència de l’eufòria provocada per l’alça dels preus del vi, que es va començar a frenar amb les notícies que arribaven dels efectes de la fil·loxera a les vinyes franceses.
Aquesta etapa d’expansió econòmica i demogràfica havia impulsat l’obertura de noves artèries urbanes a Sant Sadurní, com és el cas del carrer Montserrat, que evidenciava el creixement del municipi, o el carrer de la Diputació, que des d’aleshores és el principal punt de connexió de Sant Sadurní amb l’exterior, perquè va ser construït com a lloc de pas de la nova carretera que facilita les comunicacions amb Barcelona, i encara avui és l’accés directe des del centre de la vila a la línia de ferrocarril i a l’autopista. Precisament l’obertura d’aquesta carretera el 1883 i l’arribada del tren el 1865, van facilitar les exportacions de vi, un fenomen que va venir de la mà de la creixent arribada de comerciants a la vila, i que per acollir-los es van obrir les primeres fondes locals. Aquests i altres indicis ens dibuixen un poble que bullia d’activitat, fins al punt que l’any 1886, els comerciants de la vila van recollir signatures per demanar a l’Ajuntament que, a més de les tradicionals fires comercials del setembre, es fes una altra fira al maig, per treure el màxim rendiment del moment de vitalitat econòmica. Encara a remolc d’aquest creixement, l’any 1886, just abans de la plaga, es va enderrocar l’antiga Casa de la Vila, insuficient per a les necessitats de la població, tot i que l’arribada de la fil·loxera va ajornar la construcció del nou edifici, que com explica un sadurninenc de l’època, el secretari municipal convertit en impagable cronista, Pelegrí Torelló, l’any 1909 encara estava pendent dels darrers retocs. El 8 de gener de 1893 la revista local “La Comarca del Noya” publicava un article sobre els pressupostos municipals on es queixava de la precarietat del diner disponible i acabava amb aquesta afirmació. “La població no té deutes. L’Ajuntament no para de fer obres públiques. Recentment, ha construït els estudis i té entre mans la construcció d’una parcel·la de ciment armat a l’Anoya, per comunicar amb Monistrol i altres barriades de l’altra banda del riu. La població que no avança en el camí del progrés material i de la vera civilització, queda enrere. No hem de quedar-hi; no hi volem quedar”. Hi ha indicis que aquesta consigna va ser seguida: el mateix any que arribava la fil·loxera va néixer la primera publicació local, “El Defensor”, i l’any següent en naixerien dues més, l’esmentada “La Comarca del Noya” i “La Llumanera”. La vila també va viure en aquests anys la creació de noves agrupacions polítiques, entre les quals cal destacar el Centre Català (1886), l’activitat dels casinos del Círcol del Noya i del Casino Sadurninenc i el naixement de l’Ateneu Fraternitat (1877). I es podrien posar altres exemples de vitalitat.
Pel que fa a la lluita contra la plaga i a la tasca de replantació de les vinyes a Sant Sadurní d’Anoia, van tenir un paper fonamental els Set Savis de Grècia, un grup de propietaris que estaven atents a les novetats agrícoles i que van rebre aquest títol irònic per les tertúlies que cada diumenge mantenien a Cal Guineu, la casa pairal de Marc Mir. Per la seva condició de propietaris principals de terres al municipi, aquest grup coneixia les publicacions especialitzades de l’època i estava en contacte amb propietaris d’altres zones afectades per la plaga. Van fer d’intermediaris i assessors al conjunt d’amos, mossos, parcers i rabassaires que treballaven en la plantació de les noves vinyes i en l’aprenentatge i assimilació de les noves tècniques agrícoles. La tardor de 1888, un grup d’aquests propietaris d’entre ells Manuel Raventós i Marc Mir, van fer un primer viatge a França per conèixer directament com es combatia la plaga de la fil·loxera.
Els Set Savis no eren només persones amb influència en l’àmbit local, sinó molt ben relacionats amb importants sectors de la societat catalana. Es pot recordar, per exemple, que Marc Mir va ser diputat provincial o que Manuel Raventós seria posteriorment diputat a Corts (l’any 1907). Però sens dubte, el fet que posa més de manifest la importància que va tenir Sant Sadurní d’Anoia en la lluita de la plaga de la fil·loxera és que el 19 de maig de 1898, la vila va ser escenari del Primer Congrés Vitícola, precedent directe de la Federació Agrícola Catalano-Balear que es va constituir l’any següent. Dirigits pels Set Savis de Grècia, els pagesos que es van quedar, a més de les dificultats per sobreviure el dia a dia, van haver d’afrontar els esforços per combatre la plaga i reconstruir el futur de la vila, una tasca complexa, tal com explicava Manuel Raventós l’any 1897: “La replantació és cara, és difícil, l’envolten múltiples dificultats, no sabem quins peus americans hem de plantar, ni l’adaptació dels nostres empelts sobre cada peu, però, tot i això, la replantació avança i es torna a collir vi on no n’hi havia i torna la vida a comarques que la fil·loxera va omplir de misèria”. I és que per a reconduir la situació es van haver d’arrencar prop de 1.300 hectàrees de vinya que hi havia al terme de Sant Sadurní, una mica més de les que hi ha ara, i replantar-les de nou. Un esforç afegit va ser el conflicte que va esclatar, amb alguns episodis de violència, entre els propietaris de la terra i els pagesos que les treballaven per saber quines serien les noves condicions laborals.
Els Set Savis no eren només persones amb influència en l’àmbit local, sinó molt ben relacionats amb importants sectors de la societat catalana. Es pot recordar, per exemple, que Marc Mir va ser diputat provincial o que Manuel Raventós seria posteriorment diputat a Corts (l’any 1907). Però sens dubte, el fet que posa més de manifest la importància que va tenir Sant Sadurní d’Anoia en la lluita de la plaga de la fil·loxera és que el 19 de maig de 1898, la vila va ser escenari del Primer Congrés Vitícola, precedent directe de la Federació Agrícola Catalano-Balear que es va constituir l’any següent. Dirigits pels Set Savis de Grècia, els pagesos que es van quedar, a més de les dificultats per sobreviure el dia a dia, van haver d’afrontar els esforços per combatre la plaga i reconstruir el futur de la vila, una tasca complexa, tal com explicava Manuel Raventós l’any 1897: “La replantació és cara, és difícil, l’envolten múltiples dificultats, no sabem quins peus americans hem de plantar, ni l’adaptació dels nostres empelts sobre cada peu, però, tot i això, la replantació avança i es torna a collir vi on no n’hi havia i torna la vida a comarques que la fil·loxera va omplir de misèria”. I és que per a reconduir la situació es van haver d’arrencar prop de 1.300 hectàrees de vinya que hi havia al terme de Sant Sadurní, una mica més de les que hi ha ara, i replantar-les de nou. Un esforç afegit va ser el conflicte que va esclatar, amb alguns episodis de violència, entre els propietaris de la terra i els pagesos que les treballaven per saber quines serien les noves condicions laborals.
A grans trets, la font del conflicte era la disputa entre rabassers i propietaris sobre la durada del contracte d’explotació de la vinya i la possibilitat de revisar-ne les condicions. El contracte tradicional de rabassa morta entre propietari i pagès especificava que aquell era vàlid i inalterable mentre una tercera part de la vinya produís fruits. En la pràctica, la rabassa morta era un contracte indefinit, perquè tècniques com els colgats o els capficats garantien la renovació constant de la vinya i, per tant, un rendiment ininterromput, cosa que beneficiava tant el propietari com el pagès. La prosperitat agrícola del segle XIX, però, en què el preu del vi va tenir importants increments, havia demostrat que la viticultura podia ser un bon negoci i, en el moment en què els contractes de rabassa havien quedat rescindits per la mort de les vinyes, els propietaris van aprofitar la crisi de la fil·loxera per imposar als pagesos uns contractes temporals que els permetien renegociar les condicions de cessió de la terra segons les conveniències del mercat del vi. D’aquesta manera el contracte de rabassa va ser substituït per contractes de parceria a llarg termini o d’arrendament, una fórmula que accentuava la precarietat de l’ús de la terra per part del pagès. Com ha explicat l’historiador Emili Giralt, “la fil·loxera assenyala la fi de la rabassa històrica”. Els pagesos eren conscients d’aquests canvis i en alguns casos s’hi revoltaren. Una nota de la revista “La Renaixensa” del corresponsal a Sant Sadurní d’Anoia del 12 de juny de 1892 feia referència als “fets vandàlics semblants als que per desgràcia es van repetint amb massa freqüència en aquesta comarca. No passa setmana que no hagi de donar compte de talles d’arbres o ceps”. El dia 28 de juliol, el mateix corresponsal es referia a dos petards tirats a la casa de l’alcalde de Sant Pere de Riudebitlles amb la frase “El període de la dinamita sembla que ha arribat al Penedès”. Notícies semblants van repetir-se el 1892 i 1893, els anys en què la conflictivitat va ser més intensa. Els enfrontaments van anar disminuint degut a la intensitat de les tasques de replantació i a la marxa de pagesos a altres llocs on guanyar-se la vida fins al 1893, únic any d’aquest període en què els republicans federals, el sector polític més proper als interessos dels rabassaires, van guanyar les eleccions municipals a Sant Sadurní i aconseguiren l’elecció d’un alcalde que per primera vegada no formava part dels cercles familiars dels propietaris locals. Aparentment, el conflicte de la rabassa va desaparèixer a mesura que la situació econòmica millorava, fins que durant la Segona República, amb l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreu (1934), es va demostrar que el conflicte continuava latent en l’ànima dels pagesos catalans.
Més que la lluita contra la plaga, es pot afirmar que el fet més significatiu de la crisi de la fil·loxera va ser el canvi que va patir la vinya catalana. Va haver-hi una rellevant disputa pels nous contractes entre propietaris i pagesos. Una vegada combatuda la vinya fil·loxerada, els ceps no eren els mateixos, tampoc els mètodes de conreu, tècniques com els colgats i capficats passaven a millor vida, mentre els empelts i l’ús de maquinària adquirien renovada importància. Tots aquests trets es van donar a totes les contrades que havien sigut afectades per la plaga. D’altres llocs, a conseqüència de la fil·loxera, es va haver de substituir la vinya per altres tipus de conreu. A Sant Sadurní, el futur va adoptar un camí molt particular. La crisi de la fil·loxera va arruïnar els cultius del raïm, el que va portar al fet que moltes varietats de vinya que es conreaven abans es reduïssin a tres grans varietats: xarel·lo, macabeu i parellada, varietats que encara avui en dia s’utilitzen per a l’elaboració del cava. Les primeres ampolles de xampany van elaborar-se el 1872 a les caves Can Codorniu, quan ja eren coneguts els efectes de la fil·loxera a les vinyes franceses. Quan l’any 1879 van llançar-se les primeres caixes al mercat, no devia ser més que una extravagància, però després de l’arribada de la fil·loxera, va consolidar-se la indústria del xampany, el que va causar que altres cellers de la regió comencessin a elaborar cava fins a actualment Sant Sadurní considerar-se la “Capital del Cava” per l’alta concentració de cellers. Més d’un segle després, el record de la fil·loxera no és només l’evocació de com es van superar moments difícils, sinó el reconeixement de com aquest episodi va servir per posar les bases de la realitat sadurninenca actual. És això el que explica que la població de Sant Sadurní d’Anoia hagi convertit una de les crisis més importants de la història contemporània en una celebració, en la Festa de la Fil·loxera.
Més que la lluita contra la plaga, es pot afirmar que el fet més significatiu de la crisi de la fil·loxera va ser el canvi que va patir la vinya catalana. Va haver-hi una rellevant disputa pels nous contractes entre propietaris i pagesos. Una vegada combatuda la vinya fil·loxerada, els ceps no eren els mateixos, tampoc els mètodes de conreu, tècniques com els colgats i capficats passaven a millor vida, mentre els empelts i l’ús de maquinària adquirien renovada importància. Tots aquests trets es van donar a totes les contrades que havien sigut afectades per la plaga. D’altres llocs, a conseqüència de la fil·loxera, es va haver de substituir la vinya per altres tipus de conreu. A Sant Sadurní, el futur va adoptar un camí molt particular. La crisi de la fil·loxera va arruïnar els cultius del raïm, el que va portar al fet que moltes varietats de vinya que es conreaven abans es reduïssin a tres grans varietats: xarel·lo, macabeu i parellada, varietats que encara avui en dia s’utilitzen per a l’elaboració del cava. Les primeres ampolles de xampany van elaborar-se el 1872 a les caves Can Codorniu, quan ja eren coneguts els efectes de la fil·loxera a les vinyes franceses. Quan l’any 1879 van llançar-se les primeres caixes al mercat, no devia ser més que una extravagància, però després de l’arribada de la fil·loxera, va consolidar-se la indústria del xampany, el que va causar que altres cellers de la regió comencessin a elaborar cava fins a actualment Sant Sadurní considerar-se la “Capital del Cava” per l’alta concentració de cellers. Més d’un segle després, el record de la fil·loxera no és només l’evocació de com es van superar moments difícils, sinó el reconeixement de com aquest episodi va servir per posar les bases de la realitat sadurninenca actual. És això el que explica que la població de Sant Sadurní d’Anoia hagi convertit una de les crisis més importants de la història contemporània en una celebració, en la Festa de la Fil·loxera.
