A finals del segle XIX, les comarques vitivinícoles catalanes van patir una crisi
social i econòmica de gran importància a causa de la fil·loxera, un insecte minúscul però enormement prolífic que pels mateixos anys va arrasar les vinyes de tot Europa. Es creu que l’insecte va arribar a França amb uns ceps procedents de Califòrnia que un viticultor havia adquirit per a experimentar en noves varietats de vinya. Les varietats de ceps existents als Estats Units eren pràcticament immunes a la plaga, però a Europa l’insecte, que en condicions favorables es reprodueix a velocitats de vertigen, va trobar enormes superfícies de vinya que sucumbien a la seva presència, perquè la fil·loxera s’instal·lava a les arrels dels ceps i s’alimentava de la seva saba fins que, a diferència d’altres malures que només afectaven la collita, provocava la mort del cep, de la vinya i, amb ella, del sistema de subsistència de moltes famílies pageses. 
La presència de la fil·loxera va ser detectada per primera vegada a Europa prop de Bordeus, l’any 1863. El 1866 ja havia arribat a la costa Atlàntica francesa, amb un ritme de destrucció de 85.000
hectàrees anuals. El 1868 era a Portugal, el 1872 a Àustria, el 1874 a Suïssa i Prússia, el 1875 a Hongria, el 1878 a Màlaga, finalment el 1879 arribava a Itàlia i també a la Catalunya Nord. Malgrat que es va arribar a difondre que els Pirineus seria una barrera
natural contra el flagell, la fil·loxera va seguir sense contratemps la seva progressió cap
al sud. En una trentena d’anys, la plaga es va estendre fins els darrers racons del país, i
el 1906 arribava al Montsià. El Penedès, una de les principals àrees vitivinícoles de
Catalunya, va ser una de les comarques més afectades, i va veure com en pocs anys
quedava destruït el seu principal sistema de subsistència.
La presència de la fil·loxera va ser detectada per primera vegada a Europa prop de Bordeus, l’any 1863. El 1866 ja havia arribat a la costa Atlàntica francesa, amb un ritme de destrucció de 85.000
hectàrees anuals. El 1868 era a Portugal, el 1872 a Àustria, el 1874 a Suïssa i Prússia, el 1875 a Hongria, el 1878 a Màlaga, finalment el 1879 arribava a Itàlia i també a la Catalunya Nord. Malgrat que es va arribar a difondre que els Pirineus seria una barrera
natural contra el flagell, la fil·loxera va seguir sense contratemps la seva progressió cap
al sud. En una trentena d’anys, la plaga es va estendre fins els darrers racons del país, i
el 1906 arribava al Montsià. El Penedès, una de les principals àrees vitivinícoles de
Catalunya, va ser una de les comarques més afectades, i va veure com en pocs anys
quedava destruït el seu principal sistema de subsistència. El primer indici comprovat de vinya fil·loxerada al terme municipal de Sant
Sadurní d’Anoia es va trobar el 15 d’octubre de 1887, en una finca d’Espiells, un dels
agregats del municipi, si bé uns dies abans Manuel Raventós ja havia exposat en una
carta al seu amic Ignasi Girona datada el dia 4 d’octubre que sospitava que una de les seves vinyes ja estava afectada. Els efectes de la plaga, però, no es farien sentir fins els primers anys de la dècada dels noranta. L’any 1892 el 90% de la superfície de vinya de
Sant Sadurní (que ocupava la major part del terme municipal) estava afectada per la
plaga. En els anys següents les collites van ser cada any més escasses i les possibilitats
de guanyarse la vida cada cop més difícils en una població que depenia totalment de la
terra. En paraules de Marc Mir, un destacat propietari que també va ser alcalde de
Sant Sadurní en aquests anys, les vinyes del Penedès es van convertir en “olivardes,
cànem bord i males herves”. El retrat que va fer de la comarca l’altre gran personatge
local de l’època, Manuel Raventós, no era menys pessimista: “La ruina de las viñas,
las olivardas cubriendo la desnudez de la tierra, los secos y oscuros troncos de las
cepas repartidos sobre grandes extensiones que parecen cruces de un cementerio que
dicen: aquí están los restos de una planta, las campiñas abandonadas de los
labradores, la emigración de los pueblos y el fisco aterrando á los pocos que quedan
con su petición trimestral de la contribución de unas florecientes viñas que fueron, es
un cuadro aterrador, sin duda, capaz de hacer brotar las lágrimas del agricultor más
sereno”. La conseqüència més evident de l’impacte de la plaga és d’una població
total de 3.219 habitants (l’any 1887), centenars de sadurninencs, gairebé tots pagesos,
van haver d’abandonar la vila, no de cop, sinó en un llarg i dolorós degoteig, la majoria
a les poblacions fabrils properes a Barcelona, però també hi ha casos en què famílies
senceres van emigrar a Amèrica del Sud. Any rera any, els registres parroquials i els
censos de la dècada 1890-1900 indiquen una disminució contínua del nombre de
casaments, de naixements, d’habitants en definitiva.
L’octubre del 1893, Marc Mir escrivia a la revista “La Producció Nacional” que
“entristeix pensar com passaran l’hivern els que viuen de la viticultura, amb l’escàs
producte de la terra i encara venut a preus excessivament irrisoris. I pensar que aquest és
l’últim any de veremar per a molts”. I és que la fil·loxera no va venir sola. Des del 1889
altres malalties afectaven la vinya (míldiu, cochylis…), i tot plegar feia encara més
desesperada la situació. A finals de 1893 es va considerar del tot perduda la vinya al
Penedès. El mateix Marc Mir explica una anècdota que fa palesa la situació a la vila,
quan un dia en què passava per una finca va entrar a demanar un got de vi. La resposta
de la masovera fou contundent i significativa en una terra envoltada de vinyes per totes
bandes: “si fa més de dos anys que ni d’agra en podem veure”.
Després d’anys de penúries i lluites, i un cop desestimades les idees de combatre
la fil·loxera amb productes químics, inundant les vinyes o creant cordons sanitaris, es va
imposar com a solució el que havia de resultar una experiència forçosament traumàtica:
tornar a començar, és a dir, arrencar els ceps atacats per la fil·loxera i plantar de nou les
vinyes. Això implicava no només un intens treball sobre la vinya per arrencar els ceps
malalts o ja morts i plantar els nous ceps, sinó també anys sense collites fins que les
noves vinyes donessin fruit. Els nous ceps havien de ser de les varietats procedents
d’Amèrica, perquè les seves arrels eren immunes de la plaga, però gràcies a la difusió
de la tècnica de l’empelt es va aconseguir mantenir la producció de varietats de raïm
autòctones sobre peus de cep de varietats americanes. L’objectiu era tornar a tirar
endavant una comarca sota els mateixos fonaments econòmics, la vinya i el vi. Un dels
elements que va contribuir a facilitar les tasques d’arrencada dels ceps morts i
replantació va ser l’ús de maquinària, fins aleshores pràcticament inèdita al camp català.
A Sant Sadurní, per exemple, l’arribada de les primeres màquines de vapor -els
anomenats “locomòbils”- va facilitar la tasca de replantació. D’aquesta, manera, les
noves vinyes van començar a donar fruits a partir del 1900. La nova vinya era una mica
diferent a l’anterior: es va plantar només a les zones adequades -hi va haver en general
un retrocés en relació a l’expansió exagerada que va viure el sector quan la crisi era
instal·lada a França i el vi tenia una sortida fàcil al mercat-, es va intensificar i
generalitzar l’ús de l’arada i de la força mecànica, es feren servir més els adobs, es
seleccionaren les varietats i es van els adoptar nous tractaments científics contra les
malures.
A més de ser un de tants casos de lluita contra una adversitat, la crisi de la
fil·loxera va tenir una gran importància a escala local perquè es va produir en un moment
trascendental per a la història de la vila, en una etapa de grans transformacions propiciada
pels anys d’expansió que la van precedir. Al Penedès, el període de màxima expansió de
la vinya es situa entre entre els anys 1850 i 1865, com a conseqüència de l’eufòria
provocada per l’alça dels preus del vi, que es va començar a frenar amb les notícies que
arribaven dels efectes de la fil·loxera a les vinyes franceses.
Aquesta etapa d’expansió econòmica, i també demogràfica, havia impulsat
l’obertura de noves artèries urbanes a Sant Sadurní, com és el cas del carrer Montserrat,
que evidenciava el creixement del municipi, o el carrer de la Diputació, que des
d’aleshores és el gran punt de connexió de Sant Sadurní amb l’exterior, perquè va ser
construït com a lloc de pas de la nova carretera que facilita les comunicacions amb
Barcelona, i encara avui és l’accés directe des del centre de la vila a la línia de
ferrocarril o a l’autopista. Precisament l’obertura d’aquesta carretera (1883) i uns anys
abans l’arribada del tren (1865) van facilitar les exportacions de vi, un fenomen que va
venir de la mà de la creixent arribada de comerciants a la vila, i per acollir-los es van
obrir les primeres fondes locals. Aquests i altres indicis ens dibuixen un poble que bullia
d’activitat, fins al punt que l’any 1886, els comerciants de la vila van recollir signatures
per demanar a l’Ajuntament que a més de les tradicionals fires comercials del setembre
es fes una altra fira al maig, per treure el màxim rendiment del moment de vitalitat econòmica. Encara a remolc d’aquest creixement, l’any 1886, just abans de la plaga, es
va enderrocar l’antiga Casa de la Vila, insuficient per a les necessitats de la població, tot
i que l’arribada de la fil·loxera va ajornar la costrucció del nou edifici, que com explica
un sadurninenc de l’època, el secretari municipal convertit en impagable cronista,
Pelegrí Torelló, l’any 1909 encara estava pendent dels darrers retocs. El 8 de gener de
1893 la revista local “La Comarca del Noya” publicava un article sobre els pressupostos
municipals on es queixava de la precarietat del diner disponible i acabava amb aquesta
afirmació. “La població no té deutes. L’Ajuntament no para de fer obres públiques.
Recentment ha construit els estudis i té entre mans la construcció d’una parçela de
ciment armat a l’Anoya, per comunicar amb Monistrol i altres barriades de l’altra banda
del riu. La població que no avança en el camí del progrés material i de la vera
civilització, queda enrera. No hem de quedar-hi; no hi volem quedar”. I hi ha indicis que
es va seguir aquesta consigna: el mateix any que arribava la fil·loxera va néixer la
primera publicació local, “El Defensor”, i l’any següent en naixerien dues més,
l’esmentada “La Comarca del Noya” i “La Llumanera”. La vila també va viure en
aquesta anys la creació de noves agrupacions polítiques, entre les quals cal destacar el
Centre Català (1886), l’activitat dels casinos del Círcol del Noya i del Casino
Sadurninenc i el naixement de l’Ateneu Fraternitat (1877). I es podrien posar altres
exemples de vitalitat.
Pel que fa a la lluita contra la plaga i a la tasca de replantació de les vinyes, a Sant Sadurní d’Anoia va tenir gran rellevància la tasca dels que avui coneixem com a Set Savis de Grècia, un grup de propietaris que estaven atents a les novetats agrícoles i que van rebre aquest títol irònic per les tertúlies que cada diumenge mantenien a cal Guineu, la casa pairal de Marc Mir. Per la seva condició de propietaris principals de
terres al municipi, aquest grup coneixia les publicacions especialitzades de l’època i
estava en contacte amb propietaris d’altres zones afectades per al plaga, i van fer d’intermediaris i assessors al conjunt d’amos, mossos, parcers i rabassaires que van haver de treballar en la plantació de les noves vinyes i en l’aprenentatge i assimilació de les noves tècniques agrícoles. La tardor de 1888, un grup d’aquests propietaris,
entre els quals Manuel Raventós i Marc Mir, van fer un primer viatge a França per
conèixer directament com es combatia la plaga de la fil·loxera. Els Set Savis no eren
només persones amb influència en l’àmbit local, sinó molt ben relacionats amb
importants sectors de la societat catalana. Es pot recordar, per exemple, que Marc
Mir va ser diputat provincial o que Manuel Raventós seria posteriorment diputat a Corts (l’any 1907), però sens subte el fet que posa més de manifest la importància
que va tenir Sant Sadurní d’Anoia en la lluita de la plaga de la fil·loxera és que el 19
de maig de 1898 la vila 
va ser escenari del Primer Congrés Vitícola, precedent
directe de la Federació Agrícola Catalano-Balear que es va constituir l’any següent.
Dirigits pels Set Savis de Grècia, els pagesos que es van quedar, a més de les dificultats per sobreviure el dia a dia, van haver d’afrontar els esforços per combatre la
plaga i reconstruir el futur de la vila, una tasca complexa,
tal i com explicava Manuel
Raventós l’any 1897: “La replantación es cara, es difícil, la rodean múltiples dificultades, no sabemos qué pies americanos hemos de plantar, ni la adaptación de
nuestros injertos sobre cada pié, pero a pesar de todo ello, la replantación avanza y se
vuelve á cosechar vino donde no lo había y vuelve la vida á comarcas que la filoxera
llenó de miseria”. I és que per a reconduir la situació es van haver d’arrencar les prop de
1.300 hectàrees de vinya que hi havia al terme de Sant Sadurní, una mica més que les
que hi ha ara, i replantarles de nou. Un esforç afegit va ser el conflicte que va esclatar,
amb alguns episodis de violència, entre els propietaris de la terra i els pagesos que les
treballaven per saber quines serien les noves condicions laborals.
Pel que fa a la lluita contra la plaga i a la tasca de replantació de les vinyes, a Sant Sadurní d’Anoia va tenir gran rellevància la tasca dels que avui coneixem com a Set Savis de Grècia, un grup de propietaris que estaven atents a les novetats agrícoles i que van rebre aquest títol irònic per les tertúlies que cada diumenge mantenien a cal Guineu, la casa pairal de Marc Mir. Per la seva condició de propietaris principals de
terres al municipi, aquest grup coneixia les publicacions especialitzades de l’època i
estava en contacte amb propietaris d’altres zones afectades per al plaga, i van fer d’intermediaris i assessors al conjunt d’amos, mossos, parcers i rabassaires que van haver de treballar en la plantació de les noves vinyes i en l’aprenentatge i assimilació de les noves tècniques agrícoles. La tardor de 1888, un grup d’aquests propietaris,
entre els quals Manuel Raventós i Marc Mir, van fer un primer viatge a França per conèixer directament com es combatia la plaga de la fil·loxera. Els Set Savis no eren
només persones amb influència en l’àmbit local, sinó molt ben relacionats amb
importants sectors de la societat catalana. Es pot recordar, per exemple, que Marc
Mir va ser diputat provincial o que Manuel Raventós seria posteriorment diputat a Corts (l’any 1907), però sens subte el fet que posa més de manifest la importància
que va tenir Sant Sadurní d’Anoia en la lluita de la plaga de la fil·loxera és que el 19 de maig de 1898 la vila va ser escenari del Primer Congrés Vitícola, precedent directe de la Federació Agrícola Catalano-Balear que es va constituir l’any següent.
Dirigits pels Set Savis de Grècia, els pagesos que es van quedar, a més de les dificultats per sobreviure el dia a dia, van haver d’afrontar els esforços per combatre la
plaga i reconstruir el futur de la vila, una tasca complexa, tal i com explicava Manuel
Raventós l’any 1897: “La replantación es cara, es difícil, la rodean múltiples dificultades, no sabemos qué pies americanos hemos de plantar, ni la adaptación de
nuestros injertos sobre cada pié, pero a pesar de todo ello, la replantación avanza y se
vuelve á cosechar vino donde no lo había y vuelve la vida á comarcas que la filoxera
llenó de miseria”. I és que per a reconduir la situació es van haver d’arrencar les prop de
1.300 hectàrees de vinya que hi havia al terme de Sant Sadurní, una mica més que les
que hi ha ara, i replantarles de nou. Un esforç afegit va ser el conflicte que va esclatar,
amb alguns episodis de violència, entre els propietaris de la terra i els pagesos que les
treballaven per saber quines serien les noves condicions laborals.
va ser escenari del Primer Congrés Vitícola, precedent directe de la Federació Agrícola Catalano-Balear que es va constituir l’any següent.
Dirigits pels Set Savis de Grècia, els pagesos que es van quedar, a més de les dificultats per sobreviure el dia a dia, van haver d’afrontar els esforços per combatre la
plaga i reconstruir el futur de la vila, una tasca complexa, tal i com explicava Manuel
Raventós l’any 1897: “La replantación es cara, es difícil, la rodean múltiples dificultades, no sabemos qué pies americanos hemos de plantar, ni la adaptación de
nuestros injertos sobre cada pié, pero a pesar de todo ello, la replantación avanza y se
vuelve á cosechar vino donde no lo había y vuelve la vida á comarcas que la filoxera
llenó de miseria”. I és que per a reconduir la situació es van haver d’arrencar les prop de
1.300 hectàrees de vinya que hi havia al terme de Sant Sadurní, una mica més que les
que hi ha ara, i replantarles de nou. Un esforç afegit va ser el conflicte que va esclatar,
amb alguns episodis de violència, entre els propietaris de la terra i els pagesos que les
treballaven per saber quines serien les noves condicions laborals. A grans trets, la font del conflicte era la disputa entre rabassers i propietaris
sobre la durada del contracte d’explotació de la vinya i la possibilitat de revisar-ne les
condicions. El contracte tradicional de rabassa morta entre propietari i el pagès
especificava que aquell era vàlid i inalterable mentre una tercera part de la vinya produís
fruits. En la pràctica, la rabassa morta era un contracte indefinit, perquè tècniques com
els colgats o els capficats garantien la renovació constant de la vinya i, per tant, un
rendiment ininterromput, cosa que beneficiava tant el propietari com el pagès. La
prosperitat agrícola del segle XIX, però, en què el preu del vi va tenir importants
increments, havia demostrat que la viticultura podia ser un bon negoci i, en el moment en
què els contractes de rabassa havien quedat rescindits per la mort de les vinyes, els
propietaris van aprofitar la crisi de la fil·loxera per imposar als pagesos uns contractes
temporals que els pemetien renegociar les condicions de cessió de la terra segons les
conveniències del mercat del vi. D’aquesta manera el contracte de rabassa va ser substituït
per contractes de parceria a llarg plaç o d’arrendament, una fórmula que accentuava la
precarietat de l’ús de la terra per part del pagès. Com ha explicat l’historiador Emili
Giralt, “la fil·loxera assenyala la fi de la rabassa històrica”. Els pagesos eren concients
d’aquest canvis i en alguns casos s’hi revoltaren. Una nota de la revista “La
Renaixensa” del corresponsal a Sant Sadurní d’Anoia del 12 de juny de 1892 feia referència als “fets vandàlics semblants als que per desgràcia es van repetint amb massa
freqüència en aquesta comarca. No passa setmana que no hagi de donar compte de talles
d’arbres o ceps”. El dia 28 de juliol el mateix corresponsal es referia a dos petards tirats
a la casa de l’alcalde de Sant Pere de Riudebitlles amb la frase “El període de la
dinamita sembla que ha arribat el Penedès”. Notícies semblants van repetir-se al llarg de
1892 i 1893, els anys en què la conflictivitat va ser més intensa, fins que els
enfrontaments van quedar tapats per la intensitat de les tasques de la replantació i,
possiblement, per la marxa de pagesos a altres llocs on guanyar-se la vida. El mateix
any 1893, per exemple, va ser l’únic any d’aquest període en què els republicans
federals, el sector polític més proper als interessos dels rabassaires, van guanyar les
eleccions municipals a Sant Sadurní i aconseguiren l’elecció d’un alcalde que per
primera vegada no formava part dels cercles familiars dels propietaris locals.
Aparentment el conflicte de la rabassa va desaparèixer a mesura que la situació
econòmica millorava, però la seva reaparició durant la Segona República, amb el
conflicte generat per l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreu (1934) va
demostrar que seguia latent en l’ànim dels pagesos catalans.
Més que la lluita contra la plaga, es pot afirmar que el fet més significatiu de la
crisi de la fil·loxera va ser la disputa pels nous contractes entre propietaris i pagesos,
perquè era un clar indici de que alguna cosa important havia canviat a la vinya catalana.
Es va combatre la vinya fil·loxerada, i després de moltes dificultat se’n va plantar de
nova, però el paisatge i el país havia canviat. Els ceps que es van plantar no eren els
mateixos. Tampoc els mètodes de conreu tècniques com els colgats i capficats passaven
a millor vida, mentre els empelts i l’ús de maquinària adquirien renovada importància,
ni els tipus de contractes. Tots aquests trets es van donar a totes les contrades que van
quedar afectades per la plaga. En molts llocs, la conseqüència més important de la
fil·loxera va ser la substitució de la vinya per altres tipus de conreu. A Sant Sadurní el
futur va adoptar un camí molt particular perquè la crisi de la fil·loxera va coincidir amb
l’elaboració de les primeres ampolles de xampany, que des del 1872, potser caldria fer
notar que quan ja eren coneguts els efectes de la fil·loxera a les vinyes franceses, van
començar a elaborar els propietaris de can Codorniu. També cal deixar constància que
les moltes varietats de vinya que es conreaven abans de la fil·loxera es van reduir a tres
gran varietats, el xarel·lo, el macabeu i el parellada, precisament les varietats principals
que encara avui en dia s’utilitzen per a l’elaboració del cava. Quan l’any 1879 es van
posar les primeres caixes de xampany al mercat, el fet no devia ser més que una extravagància, però és justament després de la fil·loxera que comença a consolidar-se
com a una indústria sòlida que a la llarga ha determinat la vida de Sant Sadurní tal i
com l’entenem encara avui en dia. Més d’un segle després, el record de la fil·loxera no
és només l’evocació de com es van superar uns moments difícils, sinó el reconeixement
de com aquest episodi va servir per posar les bases de la realitat sadurninenca actual, i
és això el que explica que la població de Sant Sadurní d’Anoia hagi convertit una de les
crisis més importants de la història contemporània en una celebració, en la Festa de la
Fil·loxera.
Més que la lluita contra la plaga, es pot afirmar que el fet més significatiu de la
crisi de la fil·loxera va ser la disputa pels nous contractes entre propietaris i pagesos,
perquè era un clar indici de que alguna cosa important havia canviat a la vinya catalana.
Es va combatre la vinya fil·loxerada, i després de moltes dificultat se’n va plantar de
nova, però el paisatge i el país havia canviat. Els ceps que es van plantar no eren els
mateixos. Tampoc els mètodes de conreu tècniques com els colgats i capficats passaven
a millor vida, mentre els empelts i l’ús de maquinària adquirien renovada importància,
ni els tipus de contractes. Tots aquests trets es van donar a totes les contrades que van
quedar afectades per la plaga. En molts llocs, la conseqüència més important de la
fil·loxera va ser la substitució de la vinya per altres tipus de conreu. A Sant Sadurní el
futur va adoptar un camí molt particular perquè la crisi de la fil·loxera va coincidir amb
l’elaboració de les primeres ampolles de xampany, que des del 1872, potser caldria fer
notar que quan ja eren coneguts els efectes de la fil·loxera a les vinyes franceses, van
començar a elaborar els propietaris de can Codorniu. També cal deixar constància que
les moltes varietats de vinya que es conreaven abans de la fil·loxera es van reduir a tres
gran varietats, el xarel·lo, el macabeu i el parellada, precisament les varietats principals
que encara avui en dia s’utilitzen per a l’elaboració del cava. Quan l’any 1879 es van
posar les primeres caixes de xampany al mercat, el fet no devia ser més que una extravagància, però és justament després de la fil·loxera que comença a consolidar-se
com a una indústria sòlida que a la llarga ha determinat la vida de Sant Sadurní tal i
com l’entenem encara avui en dia. Més d’un segle després, el record de la fil·loxera no
és només l’evocació de com es van superar uns moments difícils, sinó el reconeixement
de com aquest episodi va servir per posar les bases de la realitat sadurninenca actual, i
és això el que explica que la població de Sant Sadurní d’Anoia hagi convertit una de les
crisis més importants de la història contemporània en una celebració, en la Festa de la
Fil·loxera.
